Pebreres del "piquillo" farcides de tonyina

A petició de Toni vos deixe ací la recepta que José Lorente ens va mostrar al seu curs de cuina.

Ingredients (per unes 16 pebreres):

- 2 llandes de pebreres del "piquillo"

- 500 g de tonyina en escabetx.

- 1 mango madur.

- 1 branqueta jolivert.

- 50 g de pistatxos mòlts.

- 500 ml d'oli (AOVE).

- 100 ml de vinagre de Xerés.

- Sal.

Elaboració:

Omplir amb una cullereta i amb compte les pebreres de tonyina en escabetx i reservar. Pelar i picar el mango en brunoisse molt fina, assaonar, afegir vinagre, tirar el jolivert picat i els pistatxos picats. Finalment incorporar l'oli d'oliva. Rectificar de sal i vinagre si fóra necessari.

Arruixar amb la vinagreta les pebreres i deixar macerar un mínim de 24 hores.

Es pot servir al plat amb una mica de canonges amanits amb la pròpia vinagreta de mango. Una altra presntació possible amb trinxat de cireres i ous de guatlla.

Espere que ho disfruteu i Bon Nadal per a tots els qui vos passeu per aquest bloc.

El regal perfecte

Bon dia,
avui gràcies a Luis he descobert quin és el regal que vull per als Nadals que ja estan aquí. Com sabreu els qui me coneixeu soc un viciós de l'electrònica i, com molts homes, tot allò amb piles, wifi, pantalla i botons (des del meu HTC Touch Cruise, portàtil, MP3 fins a la nova Canon 400D,....) em torna boig.
Doncs ja tinc el regal que vaig a demanar, i no, no és un iPOD.....

és el magnific i inimitable iJam.

Odeu descobrir per que m'ha encisat al següent enllaç: iJam (no deixeu de mirar el vídeo: Take the Guided Tour)
Gràcies Melcior, Gaspar i Baltasar.
Bon Nadal a tots.

Circuit Oberón

L'altre dia a l'entrenament, com que feia molt de fred vam fer un circuit a les grades: el circuit Oberón. Aquest sembla que és una variant del circuit Oregón.
Si vos interessa a la web de Runners hi ha un video molt molt aclaridor:

http://www.runners.es/Planes/plan.jsp?id=523#

Que disfruteu

Pastissets de Nadal

Per fi, i després de dos intents, ahir per la vesprada ens vam posar a fer pastissets. Amb la presencia de la mestra Ramoncita que fa els millors pastissets (passió de fill?) i que a més es va encarregar de portar els ingredients, Elena i jo mateix ens vam posar de mans a la feina.

Els pastissets son una tradició de casa, no puc recordar cap Nadal sense menjar pastissets, i fins i tot ara que ens hem casat tots tres germans, la meva mare fa pastissets cada Nadal i ens fa un paquetet amb uns quants. Tot i que li agraïm molt, sempre es genera una discussió respecte del farciment. La majoria del personal prefereix la confitura de moniato, i només Carlos i jo ens agrada el cabell d'àngel.
En aquest cas hem decidit fer la major part de pastissets de moniato i uns pocs de cabell d'àngel. Des que vam començar fins l'acabament total del treball (unes 8 dotzenes de pastissets) vam tardar unes dues hores treballant sense parar tot l'equip.
Ací va la recepta:

Ingredients
1l d'oli d'oliva
175 ml de vi moscatell (per fer casa vam gastar Carmelitano)
325 ml d'aiguardent Anissat per a pastes (Vidal)
2 cullerades de sucre
farina
1 ou batut
sucre

Procediment

Es posa a la safa l'oli , dues cullerades de sucre i la beguda (moscatell i aiguardent) i mesclar-ho be. Anar afegint la farina i mesclant amb moviments envolvents i amassant. En el nostre cas vam afegir fins 1600 g de farina. En aquest punt vam aconseguir una massa tova però que no s'enganxava massa a les mans.
En algun moment anterior cal haver pre-escalfat el forn a 200ºC.
Ara cal fer boletes amb la massa de la mida que vulguem que tinguen els nostres pastissets, les boletes s'aplanen entre dues capes de plàstic amb un plat fins deixar una capa ben fina de massa. Aleshores fiquem una cullerada de confitura al centre de la massa, tanquem i doblem la vora per sellar el pastisset.

Fiquem els pastissets un al costat de l'altre a una safata de forn folrada amb paper de cuina. Amb un pinzell pintem el pastissets amb ou batut i espolsem una mica de sucre al damunt.
Ja només queda ficar-los al forn fins que estiguen daurats. Traiem del forn i deixem refredar.






La vesprada va ser molt divertida i a més d'aprendre a fer els pastissets, vam aconseguir unes 8 dotzenes d'una de les millors pastes qe conec. El resultat d'aquesta vesprada de treball va ser tal com podeu veure:

Crec que tenen bona vista, però el millor per a mi és l'aroma (és exagerat dir perfum?) que deixa a casa, i evidentment el sabor i la textura.
Espere que ho proveu alguna vegada i que vos divertiu tan com nosaltres.

Gastronomia molecular

Fa uns dies, vaig arribar, per casualitat, a un enllaç sobre gastronomia molecular. Si no sabeu que és vos puc avançar una breu descripció:
"La Gastronomia Molecular és l'aplicació de la ciència a la pràctica culinaria i més concretament al fenomen gastronòmic". Aquesta definició va néixer de la ma dels científics Hervé This (científic francès) i Nicholas Kurti (físic hongarès).
Altres definicions que es poden trobar a la Wikipèdia:

"L'aplicació dels principis científics a la comprensió i desenvolupament de les preparacions a la cuina".(Peter Barham)
"L'art i ciència de triar, preparar i menjar un bon àpat". (Thorvald Pedersen)
"L'estudi científic de lo deliciós". (Harold McGee)


Aquesta disciplina científica uneix dues de les meves passions, la ciència (química) i la cuina, i lliga perfectament amb el nom del meu bloc, així que he decidit obrir el racó de la Gastronomia Molecular.
Per començar vos deixe un video que ens dona idea de que va aquest tema.




...continuarà

Nadal 2008

Avui he decidit començar a fer el disseny del menú de Nadal 2008 (o hauria de dir menús?). Com que les meves obligacions com a amfitrió inclouen el sopar de Nadal i el sopar de Cap d'any, dos sopars però amb convidats ben diferents, he de diversificar una mica.
Per al sopar de Nadal cal que el plat principal siga de peix i la resta quan mes coses per picar millor, ja que a la meva mare i a la meva sogra els encanta.
Per al sopar de Cap d'any la cosa ja canvia, tinc mes llibertat per triar els plats ja que als comensals d'aquest dia ens agrada provar mes coses i els plats mes atrevits.
Amb aquest començo una sèrie de posts dedicats als plats de Nadal 2008.
Aprofitant que al setembre vaig fer un curs de cuina amb el cuiner Jose Lorente del restaurant La Sarga (Cazorla), he decidit utilitzar alguns dels plats que ens va mostrar.
Les foto son copyright de Lidon (gràcies).

Entrants

Ruló de cabra caramel·litzat sobre pa d'espècies amb melmelada de Ceba

Ingredients:

- 350 gr. de formatge de ruló de cabra.

- 1 motle de pa d'espècies.

- Melmelada de ceba (veure recepta).

- 1 safata de germinats de ceba.

- 80 gr. de sucre.

Elaboració:

Tallem el formatge a rodanxes del grossor de 1cm. aproximadament, escampem el sucre sobre el formatge i amb ajuda d'un bufador, caramel·litzem.

Una vegada caramel·litzat, ho posem sobre el pa d'espècies i sobre el formatge afegim una xicoteta quantitat de melmelada de ceba junt amb uns germinats de ceba i complementem la decoració a gust propi.

Melmelada de ceba

Ingredients:

- 1 kg. 200gr. de ceba.

- 400 gr. de sucre.

- Oli i sal.

Elaboració:

Picar la ceba en brunoisse fina i posar a sofregir amb un poquet d'oli, assaonem amb una mica de sal i deixem sofregir a foc lent fins que estiga ben pochada la ceba, tirem el sucre i deixem coure uns minuts, triturem, passem per un colador xinés, alcem, espumem i retirem.

Plat principal

Abadejo a l'all caramel

Ingredients:

- 1 kg. d'abadejo dessalat.

- 200gr. de cebes.

- 1 litre d'aigua.

- 400gr. de sucre.

- 2 caps d'alls.

- 1 ramell d'herba-sana.

- 200gr. de farina.

- ½ litre oli d'oliva.

- Suc de llima.

Elaboració:

Tallar l'abadejo en trossos d'uns cinc centímetres. Els enfarinem i els fregim en oli fort uns tres minuts i reservem.

Posem l'aigua a bullir junt amb el sucre, els alls laminats, el suc de llima i l'herba-sana. Ho deixem bullir durant 30 minuts a foc fort fins que reduïsca a la mitat.

Tallem la ceba en juliana i la posem a ofegar. Li afegim el bullit de all amb el sucre i l'herba i ho passem tot per la batedora. Cobrim l'abadejo, ho fiquem tres minuts al forn fort, passem per la salamandra (grill) perquè es gratine bé i servim.

En un blog docent que tinc amb els meus estudiants d'Enginyeria Industrial (EURUJI) un alumne ha deixat un text que m'ha agradat molt, i m'ha recordat quina és la finalitat primordial del professor: ensenyar a pensar els seus estudiants. A més, açò es relaciona de forma important amb el "calent" tema de Bolonia i les reformes universitaries. En aquest sentit i seguint amb la filosofia del LLL (long life learning) ensenyar a pensar és la millor competència que podem donar als nostres estudiants.
Vos deixe el text per que pugueu pensar per vosaltres mateixos:

Aprender a Pensar

Sir Ernest Rutherford, padre de la física nuclear y Premio Nobel de Química en 1908, solía contar la siguiente anécdota:
“Hace algún tiempo, recibí la llamada de un colega. Estaba a punto de poner un cero a un estudiante por la respuesta que había dado en un examen de física, pese a que éste afirmaba con rotundidad que su respuesta era absolutamente acertada. Profesores y estudiantes acordaron pedir arbitraje de alguien imparcial y fui elegido yo.
La pregunta del examen era: Demuestre como es posible determinar la altura de un edificio con la ayuda de un barómetro. La respuesta del estudiante fue la siguiente: lleve el barómetro a la azotea del edificio y átele una cuerda muy larga. Descuélguelo hasta la base del edificio; marque y mida. La longitud de la cuerda es igual a la altura del edificio.
Realmente el estudiante había planteado un serio problema con la resolución del ejercicio, porque había respondido a la pregunta correcta y completamente. Por otro lado, si se le concedía la máxima puntuación, podría alterar el promedio de su año de estudios, obtener una nota mas alta y así certificar su alto nivel en física; pero la respuesta no confirmaba que el estudiante tuviera ese nivel. Sugerí que se le diera al alumno otra oportunidad. Le concedí seis minutos para que me respondiera la misma pregunta pero esta vez con la advertencia de que en la respuesta debía demostrar sus conocimientos de física.
Habían pasado cinco minutos y el estudiante no había escrito nada. Le pregunté si deseaba marcharse, pero me contestó que tenía muchas respuestas al problema; su dificultad era elegir la mejor de todas. Me excusé por interrumpirle y le rogué que continuara. En el minuto que le quedaba escribió la siguiente respuesta: coja el barómetro y láncelo al suelo desde la azotea del edificio,y mida el tiempo de caída con un cronómetro. Después aplique la formula altura = 0,5 por la gravedad y por el tiempo al cuadrado, y así obtenemos la altura del edificio. En este punto le pregunté a mi colega si el estudiante se podía retirar. Le dio la nota más alta.
Tras abandonar el despacho, me reencontré con el estudiante y le pedí que me contara sus otras respuestas a la pregunta.
-Bueno, hay muchas maneras. Por ejemplo, coges el barómetro en un día soleado y mides la altura del barómetro y la longitud de su sombra. Si medimos a continuación la longitud de la sombra del edificio y aplicamos una simple proporción, obtendremos también la altura del edificio.
-Perfecto, ¿y de otra manera?
-Sí. Este es un procedimiento muy básico para medir un edificio, pero también sirve. En este método, coges el barómetro y te sitúas en las escaleras del edificio en la planta baja. Según subes las escaleras, vas marcando la altura del barómetro y cuentas el numero de marcas hasta la azotea. Multiplicas al final la altura del barómetro por el número de marcas que has hecho y ya tienes la altura.
-Ese es un método muy directo.
-Por supuesto. Si lo que quiere es un procedimiento mas sofisticado, puede atar el barómetro a una cuerda y moverlo como si fuera un péndulo. Si consideramos que cuando el barómetro está a la altura de la azotea, la gravedad es cero y si tenemos en cuenta la medida de la aceleración de la gravedad al descender el barómetro en trayectoria circular al pasar por la perpendicular del edificio, de la diferencia de estos valores, y aplicando una sencilla fórmula trigonométrica, podríamos calcular, sin duda, la altura del edificio. En este mismo estilo de sistema, atas el barómetro a una cuerda y lo descuelgas desde la azotea a la calle. Usándolo como un péndulo puedes calcular la altura midiendo su periodo de oscilación.
En fin, concluyó, existen otras muchas maneras. Probablemente, la mejor sea coger el barómetro y golpear con él la puerta de la casa del conserje, y cuando abra, decirle: ‘Señor conserje, aquí tengo un bonito barómetro. Si usted me dice la altura de este edificio, se lo regalo’.
En este momento de la conversación, le pregunté si no conocía la respuesta convencional al problema. Dijo que la conocía, pero que durante sus estudios, sus profesores habían intentado enseñarle a pensar”.
La respuesta convencional al problema era que la diferencia de presión marcada por un barómetro en dos puntos diferentes nos proporciona la diferencia de altura entre estos puntos.
Aquel estudiante, a quien sus profesores habían enseñado a pensar, se llamaba Niels Bohr, físico danés, quien se basaría en las teorías de Rutherford, para publicar su modelo atómico en 1913, introduciendo la teoría de las órbitas cuantizadas, obteniendo el premio Nobel de Física en 1922.

Vivim temps exponencials

Acabo de llegir un post que enllaça un video en el que es presenten dades relatives a l'evolució de la tecnologia i la informació en la nostra societat. Es podria dir que l'article es resumeix en la frase que dona títol a aquest post "vivim en temps exponencials" (We're living in exponential times, en anglés al post original).
Hi molts aspectes en els que estic totalment d'acord.
Vos deixe l'enllaç al video:



Espere que vos agrade i vos faça pensar.

Ximo